Història de l'Institut

Un vídeo que resumeix la història de l'institut, situant-la en la memòria de la música popular de la últimes dècades i en el context històric de Catalunya, Espanya i el món.

HISTÒRIA DE L'INSTITUT

(Transcripció de les ponències dels directors de l'Institut i del director del Museu-Arxiu en l'acte públic que va tenir lloc el 21 de gener de 2016 amb el títol de "Història de l'Institut (explicada pels seus directors)".

1. LA GESTACIÓ DE L'INSTITUT 

per Lluís Albertí, director del Museu-Arxiu de Llavaneres.

Aquest curs es commemoren els 50 anys de batxillerat a la nostra població. Als anys seixanta l’Ajuntament va veure la necessitat de tenir a Llavaneres uns estudis de batxillerat. Això donaria l’oportunitat a més alumnes de poder realitzar estudis secundaris que, fins ara, no es podien permetre amb desplaçaments a Mataró o altres poblacions. Es va crear un patronat - el Patronato benéfico-social de Enseñanza Media de San Andrés de Llavaneras - per tal

Un dels primers documents del Col·legi Municipal

d’iniciar les gestions. El president era l’alcalde Josep Vives, el vice-president el rector Joan Escala, el secretari Antoni Borràs i l’interventor el regidor de Cultura Joan Tapias.

 El curs 1965/66 es va iniciar el 4 d’octubre de 1965 a les 9 del matí als baixos de l’ajuntament. Constava de dues aules amb 20 nois i 10 noies sota la direcció del professor Jesús Espinal i la

senyoreta Joaquima Bosch que preparaven el curs d’ingrés al batxillerat. En els exàmens finals de juny es varen presentar 14 nois, dels quals varen aprovar 10, i 4 noies que varen aprovar totes. Els nois varen realitzar l’examen a l’institut Milà i Fontanals i les noies a l’institut “Infanta Isabel”, tots dos de Barcelona.

El curs 1966/67 s’iniciava amb 19 alumnes d’ingrés al batxillerat i 20 alumnes de primer. El pressupost per a aquest curs era de 350.000 pessetes en despeses dels professors i uns ingressos de 187.400 pessetes per les quotes dels alumnes. Per tant un dèficit previst de 162.600 pessetes que esperaven cobrir amb ajudes de la Diputació i el Ministeri d’Educació.

Per al curs 1967/68 ja hi havia 61 alumnes, 18 d’ingrés, 28 de primer i 15 de segon. S’hi va afegir un nou professor, l’Humbert Boada, als dos que hem esmentat abans, així com també els hi donaven suport, en determinats moments, els quatre mestres de primària i professors de gimnàstica per a nois i noies i professor de “Formación del Espíritu Nacional”. El pressupost aquest curs es va doblar, va passar a 700.000 pessetes. Es va crear la “Fundación Pública de Servicios de la Enseñanza” que havia de promoure l’ensenyament a la població, vetllar per la creació d’un parvulari i pel funcionament dels estudis de primària i de batxillerat. La junta de govern, que presidia l’alcalde, estava formada per 37 persones i la comissió permanent, que presidia el regidor de Cultura, la formaven 11 persones. Durant aquest curs ja es varen adquirir els terrenys per a construir el nou edifici de batxillerat al costat del camp de futbol i també s’encarregava el projecte a l’arquitecte Emili Donato Folch.

A l’estiu de 1968 moria el professor Jesús Espinal i, per al començament del proper curs, el va substituir el professor Pere Gómez. Aquest mateix any es posava la primera pedra del nou edifici de batxillerat que no seria inaugurat fins al 1976.

En el curs 1969/70 es varen incorporar dos nous professors: la Mercè Colomer i l’Enric Font i en el curs següent ho va fer la professora Josefina Abella com a nova directora que va substituir a Pere Gómez.

Gradualment, cada any s’havia anat afegint un nou curs fins a completar els 4 cursos del batxillerat elemental. Després, a partir del curs 1971/72 es van poder fer també els dos cursos de batxillerat superior.

Hem vist que, en un primer moment, els exàmens finals s’havien d’anar a fer als instituts oficials de Barcelona, després al de Mataró i, finalment, venien professors de Mataró a fer-los al propi centre.

No hi havia pati. Els primers anys, com que eren pocs alumnes, sortien a la plaça de l’ajuntament. Més endavant, els professors acompanyaven als alumnes fins al camp de futbol que és on també es feien les classes de gimnàstica.

Pel novembre de 1976 es va inaugurar el nou edifici, al damunt del camp de futbol, amb un pati central que ve rebre un premi d’arquitectura pel seu disseny avançat. El seu nom oficial era “Colegio Libre Adoptado de E.M. Fray Joaquin Maria de Llavaneras”.

El curs 78/79 Mercè Colomer va agafar la direcció del centre en substitució de Josefina Abella.

2. ELS PRIMERS PASSOS.

 Del Servicio Municipal de la Enseñanza al Col·legi Municipal.

 per Mercè Colomer (Directora del Col·legi Municipal entre 1978 i 1989)

L’actual Institut  de Llavaneres va néixer l’any 1965 gràcies a la inquietud d’una sèrie de pares que volien una educació millor per als seus fills sense haver de marxar del poble, ja que en aquells anys només es podia cursar estudis de Primària a les Monges o a les Escuelas Nacionales. Responent a aquest desig, l’Ajuntament va crear un petit col·legi lliure de Batxillerat elemental.                                                         
Per tirar endavant el projecte, el 23 de desembre de 1966 el Ple Municipal va acordar la creació del Servicio Municipal de la Enseñanza que portarà, uns mesos més tard, l’11 de juliol del 1967, a la Fundación Pública de Servicios de la Enseñanza.

De seguida, la Fundació adquireix i legalitza els terrenys per fer el nou centre a sobre del camp de futbol, del qual es posa la primera pedra el 30 de novembre del 1968. L’any 1969

l’Ajuntament ja disposa d’un pressupost especial per fer-se càrrec de les despeses que el projecte genera .

Mentre dura la tramitació, sense tots els permisos que calen, obren el col·legi a l’empara d’una Junta de Govern de 37 membres, amb un Grup Gestor format per 10 persones.

Finalment, el dia 12 de març de 1970 (BOE 8/4/70) el Ministerio de Educación y Ciencia el reconeix com a “Colegio Libre Adoptado de Enseñanza Media de Grado Elemental, masculino”. El mateix decret hi crea “dos cátedras de la plantilla del Escalafón Oficial, una de la Sección de Letras y otra de la de Ciencias” a càrrec del pressupost del Ministerio.

 Després, una ordre ministerial del 8 de juny del 1971 aprova el projecte arquitectònic del que serà el nou centre, obra d’Emilio Donato Folch -segons tinc entès-, aleshores professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i dóna una subvenció de 4.796.865 de pessetes per a la seva realització. És un centre de 480 places escolars.

Comentats aquests aspectes més legals, intentaré explicar com era la vida diària, el funcionament del Col·legi durant els primers vint anys que hi vaig ser i especialment aquells durant els quals vaig tenir-ne la responsabilitat, la direcció.

D’entrada vull deixar molt clar que amb mi, i sobretot en els anys més apassionants, hi havia un gran equip de professors molt joves que ho feien tot per tirar endavant el projecte, que també era molt engrescador per a ells.

Vaig estar al Centre des del 1969, per això estructuro la meva exposició en dues parts: 1969 – 1978 i 1978 – 1989  els anys en què vaig ser-ne directora.

El Col·legi es crea el 1965. Crec que val la pena tenir en compte el moment. La societat està madura. El franquisme afluixa lentament. Hi ha moltes ganes de fer coses i tot està per fer, sobretot al món de l’ensenyament. Només dos exemples. El 1965 es crea l’Associació de Mestres Rosa Sensat, amb tot el que va suposar de motor de la renovació pedagògica. I el mateix 1965 a Mataró un grup de pares, la majoria procedents del moviment escolta, crea l’Escola Anxaneta.

A Llavaneres, tot i que hi dominen unes altres sensibilitats polítiques, també hi ha un grup de pares inquiets que pressiona l’Ajuntament per tenir un centre de batxillerat. Fins llavors els nois solien anar a l’Institut de Mataró i algunes noies a la Presentació d’Arenys o bé al Cor de Maria de Mataró.

Anys 1969 – 1978

Si el 1965 hi havia moviments de renovació pedagògica, a partir del Maig del 68, el curs 68-69 aquests moviments van entrar en el món estudiantil. A l’Institut de Mataró hi va haver molta bellugadissa, especialment en els grups de nocturn, que aplegaven gent de molts pobles de la comarca. Vagues, assemblees i fins i tot la crema de la bandera que presidia la façana de l’edifici van alterar aquells mesos. Com a conseqüència la directora va ser cessada i, darrere d’ella, una colla de professors joves de la seva confiança. Jo n’era una.

Aquell curs havia tingut com a alumne a 6è de Batxillerat nocturn l’Antoni Barot, avui llavanerenc però llavors mataroní que treballava com a professor auxiliar al Col·legi de l’Ajuntament. Va ser ell qui em va comentar que buscaven una llicenciada de lletres, la necessitaven per al reconeixement com a Colegio Libre Adoptado que havien sol·licitat al Ministerio. Em vaig entrevistar amb l’alcalde i després de parlar una estona i demanar-me contundent que respectés “el programa oficial, la llengua oficial i la religió oficial”, em va contractar i em va prometre la direcció, quan s’aconseguís l’adopció.

Recordo que vaig venir al Col·legi, a la planta baixa de l’Ajuntament, un dia d’agost. Hi havia nens fent classe, en feien gairebé tot l’estiu, amb la Quima i crec recordar que en Pedro Gómez. Em van ensenyar el centre.

Eren tres sales de sostres alts amb més o menys obertures a l’exterior i una de petita interior, absolutament fosca (aquell any ja hi hauria 4 cursos de Batxillerat). La sala més gran, la de l’entrada, tenia una paret feta amb plàstic ondulat que separava un altre espai on hi havia una gran taula vermella al mig i un armari biblioteca amb una colla de llibres. A l’altre costat, sota l’escala hi havia un petit quartet, sense ventilació, amb una pica i un wàter. Gairebé al davant , fet amb parets de fusta fosca, aprofitant un reclau del corredor, un diminut despatx (de direcció) amb una tauleta (com de conserge) una cadira i dues més per possibles visites. A les aules les taules dels alumnes eren rectangulars, de fusta pintada marró negrós, amb forat per al tinter, un prestatge a sota i unes potes tornejades. Jo venia d’un institut nou, el contrast era enorme.

En canvi, la petita biblioteca era sorprenent. Vaig trobar-hi llibres de pedagogia, psicologia, lingüística, ciències, geografia, física ... i, sobretot, llibres de lectura infantil i juvenil (hi havia, per exemple “El zoo d’en Pitus”, el best seller infantil publicat el 1966). També hi havia uns cossos geomètrics dins d’unes capses. No recordo cap altre material. Durant uns mesos hi havia hagut un professor de línia renovadora que havia fet adquirir tot això. Crec que no va encaixar.

M’he entretingut en aquesta descripció per remarcar que les condicions eren absolutament pobres però la voluntat de crear i tirar endavant un centre per millorar l’ensenyament al poble feia superar totes les adversitats. I n’hi havia hagut, d’adversitats. En quatre anys de vida el col·legi havia tingut tres directors: Jesús Espinal que va emmalaltir i morí, Enric Boada i Pedro Gómez i tornaria a canviar quan passés a ser adoptat.

El curs 69 – 70 hi havia 65 alumnes (24 a ingrés – primer, 23 a segon, 12 a tercer i 6 a quart). Les classes es feien de dilluns a divendres matí i tarda i els dissabte al matí hi havia EF i activitats complementàries. Com que no hi havia pati, ens traslladàvem al camp de futbol per l’esbarjo, una petita caminada.

El curs següent va començar amb novetats. Sent  ja Colegio Libre Adoptado (C.L.A.) s’hi va incorporar una professora llicenciada en ciències, Josefina Abella que, tot i ser farmacèutica i no haver exercit mai la docència, amb sorpresa de tots, va ser nomenada directora. És que qui autoritzava aquests nomenaments era el director de l’Institut de Mataró (que m’havia fet fora un any abans). Em va correspondre ser Vicedirectora. En col·laboració vam anar organitzant el centre.

El nou estatus va suposar que els alumnes deixessin de ser “alumnes lliures” i es poguessin examinar a Llavaneres amb un tribunal que es desplaçava des de Mataró i valorava conjuntament amb els professor del centre les proves. Com que les reunions solien fer-se a la tarda, l’Ajuntament es preocupava molt de convidar-los a un bon dinar a Ca la Petra, que tenien una cuina excel·lent. Evidentment, això facilitava l’entesa.

Però va arribar la Ley General de Educación de Villar Palasí  i, tot i que ja fèiem Batxillerat superior, vàrem anar perdent els cursos inferiors perquè l’E.G.B. feia quedar tots els alumnes a l’escola fins als 14 anys.

Per això, el curs 75 – 76 només teníem 20 alumnes 7 a 6è de Batxillerat  i 13 a 1r de BUP (era l’any que s’iniciava el Batxillerat Unificat Polivalent).

Amb tot, seguia l’interès per anar endavant. Després de nombrosos

entrebancs el  dia de Sant Andreu de 1976 s’inaugurà el nou edifici sobre el camp de futbol. La construcció s’havia eternitzat per diversos problemes de les constructores, entre d’altres. Feia vuit anys justos de la cerimònia de la primera pedra. L’Ajuntament  ja havia posat nom al centre, es deia “Fray Joaquín M. de Llevaneras” (caputxí i pedagog germà del Cardenal Vives).

Quan ens traslladàrem a l’edifici nou, el Nadal de 1976, teníem 30 alumnes 21 a 1r de BUP i 9 a 2n. La població de Llavaneres era de 2.777 habitants.

El curs 77 – 78 s’inicià el canvi de tendència gràcies a un fet important: els pares d’aquell moment  es van organitzar i es creà l’APA, el seu president, Josep Mora, demanà a l’Ajuntament una major implicació i la reestructuració del centre per millorar-ne el funcionament, que presentava força llacunes. Josefina Abella anuncià que deixaria la direcció a final de curs.

Anys 1978 – 1989

El juny del 1978 l’APA em va convocar a una reunió i m’oferí la direcció. Hi havia molta feina però es podia fer. Calia, sobretot, ordenar, estabilitzar i ampliar.

Primer havíem d’aconseguir l’homologació del centre que suposava la total independència acadèmica (tindrien valor les notes que nosaltres poséssim, no caldria cap tribunal extern). Ens faltava un laboratori. Recordo que vaig anar a veure l’alcalde i vaig dir-li “amb una paret i una pica ens donen l’homologació”. Em referia al tercer laboratori que ens faltava i que vam encabir tallant un tros del passadís de dalt que envoltava el pati interior. Vam ser homologats el juny del 1979.

El repte següent era aconseguir l’autorització per impartir el Curs d’Orientació Universitària (C.O.U.). Un any de gestions, inspeccions i tràmits varen fer possible que l’octubre del 1981comencés el primer grup.

Aquell curs 1981 – 1982  ja teníem 151 alumnes procedents de sis

localitats diferents del Maresme nord i sud i 16 professors amb diverses jornades laborals. En sis anys havíem multiplicat per 7,5 l’alumnat.

A partir d’aquí, l’equip pedagògic, que per exigències del COU havíem ampliat seleccionant-lo amb molt de compte (aquesta facultat l’Ajuntament, com a propietari, la delegava a la direcció del centre), ja estava format en el seu nucli, en el seu pinyol. Aquest Equip es va mantenir mentre vam funcionar com a Col·legi Municipal, fins el 1989. Sí que  hi va haver algun canvi, s’hi va afegir o va marxar alguna persona durant aquests anys, però sempre vam conservar l’esperit d’equip i les ganes de tirar endavant un projecte educatiu diferent de tot el que coneixíem. Mai ningú va escatimar esforços i les hores de dedicació tant de reunions com d’activitats excedien amb escreix les reglamentàries.

Voldria citar, per acabar, només algunes de les maneres com treballàvem, alguns serveis i algunes de les activitats que fèiem, força lluny del que llavors era la norma general.

- L’any 1984 ja vam crear un Consell Escolar amb tots els components, abans que fos preceptiu, i vam elaborar-ne el reglament. El Consell va aprovar altres normes, per exemple les d’admissió d’alumnes repetidors que obligaven a una sèrie exigències de comportament, assistència, etc. al candidat a repetir.

- En l’aspecte acadèmic els professors, que generalment elaboràvem dossiers i materials en substitució del llibre, ens agrupàvem en Àrees (Filològica, Antropològica, Científica, Artística i Dinàmica). Això no sols afavoria el treball interdisciplinari dels alumnes sinó que facilitava tot tipus d’intercanvi entre els professors donat que molts “seminaris” estaven formats per una sola persona.

- Potenciàvem molt la participació dels alumnes amb assemblees de grup, reunions amb delegats i presència de representants seus al Claustre. Els implicàvem en la confecció dels reglaments, les activitats complementàries o l’organització de festes.

Pel que fa a serveis, vàrem crear:

- Biblioteca, que tot i ser força precària (no hi havia gaire pressupost), durant anys va ser autogestionada pels alumnes, després va funcionar com a sala de guàrdia i era oberta a l’hora de dinar.

 - Aula d’informàtica, creada el 1982 amb cinc ordinadors i moltes mancances, però funcionava.

 - Menjador, gestionat per l’APA amb una mitjana de 30/40 coberts diaris.

 - Transport propi. Primer des d’Arenys i després des de Premià, gestionat pel mateix grup de pares interessats.

- Servei psicopedagògic, que no existia als centres docents. Feia  estudis individuals, si calia; es reunia amb l’Equip de Coordinació (tutors), assessorava les famílies i feia formació de pares.

- Curset d’orientació per a alumnes que iniciaven el BUP. Era voluntari. Tenia una durada de 40 hores durant les darreres setmanes de l’estiu abans de començar el curs. A més de treballar Matemàtiques i Llengua, familiaritzava els nous alumnes amb l’espai i el professorat.

- Curset d’estiu de recuperació d’assignatures pendents. També voluntari. Treballant unes setmanes amb grups reduïts ajudàvem a superar les deficiències del curs. Les famílies s’estalviaven les classes particulars.

- Curset per recuperar aspectes bàsics (ortografia, matemàtica bàsica). Impartits trimestralment, durant el curs. S’obligava els alumnes amb deficiències a assistir-hi fora de l’horari escolar.

Per tal de desvetllar l’interès dels adolescents organitzàvem activitats que fossin atractives. En destaco quatre:

 - Les Estades, com la “Setmana d’aproximació a la realitat social i natural de Catalunya” per  als alumnes de 1r de BUP realitzada al Montseny  en una casa de colònies. Totes les activitats eren programades, dirigides i realitzades pels professors. D’altra banda els alumnes col·laboraven en les tasques diàries.

 - Els viatges d’intercanvi amb el College La Taillette de Menucourt (Val d’Oise) per als alumnes de francès.

 - L’Aula Oberta, un espai formatiu i informatiu dels divendres a la tarda, voluntari. Hi vam tracta molts temes interessants i innovadors com: tractament de residus, delinqüència juvenil, el rodatge d’una pel·lícula o l’altra cara de la TV. Sempre teníem un especialista per parlar del tema.

- La Setmana Cultural, que vam començar el 1985, com unes jornades de formació més àmplia amb la participació de figures rellevants del món de la cultura i la ciència.

A banda d’això, caldria comentar també el destacat paper  que va tenir el Col·legi de Llavaneres en la creació del Col·lectiu de Col·legis Municipals de Catalunya on es van aplegar 28 Ajuntaments amb els seus col·legis, que sumaven  més de 4000 alumnes. El Col·lectiu, constituït a inicis dels 80 va treballar molt durant aquesta dècada per trobar una solució als múltiples problemes econòmics d’aquests centres.

Passo per alt moltes coses. Només he pretès deixar constància que l’equip que vam treballar en el Col·legi Municipal aquells anys buscàvem, sobretot, renovar sistemes, innovar mètodes i trobar una forma eficaç d’educar.

Malauradament, tota aquesta energia i il·lusió va rebre un cop molt dur amb la inesperada decisió de l’Ajuntament que, el mes d’abril del 1989, ens va comunicar que no podia seguir amb la càrrega econòmica que suposava i per això cedia el Col·legi a la Generalitat. Aquest canvi va comportar la pèrdua immediata del C.O.U. i el posterior desmembrament  de l’equip pedagògic.

Això iniciava una altra etapa.

3.  DEL COL·LEGI MUNICIPAL A L'IES LLAVANERES.

per Carmel Comeron 

(Director del centre en el període 1989-2000)  

Un dia de primavera de 1989 l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres comunicava a la directora del llavors Col·legi Municipal de BUP i COU, Mercè Colomer, que s’havia arribat a un acord amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per a la cessió de la titularitat del Centre de Secundària a partir del curs següent. Quan vaig ser informat d’aquesta notícia, juntament amb la resta del Claustre de professors, no sospitava en absolut que els importants canvis que s’anirien desenvolupant a partir de les setmanes següents, acabarien situant-me com a director del Centre i, encara menys, que el càrrec l’ostentaria al llarg dels onze següents cursos.

Molts eren els canvis que la nova situació comportava:

·         El Col·legi Municipal passaria a convertir-se en una Extensió de Batxillerat, depenent de l’Institut Els Tres Turons d’Arenys de Mar.

·         El professorat contractat per l’Ajuntament que tingués dedicació completa seria assumit pel Departament d’Ensenyament com a Interí, amb el compromís de mantenir la destinació a Llavaneres durant els dos cursos següents.

·         El Departament d’Ensenyament decidia la supressió del COU (Curs d’Orientació Universitària), de forma que l’alumnat que superés el 3r de BUP hauria de completar els seus estudis de secundària a l’Institut d’Arenys o al Satorras de Mataró.

·         Per tal de donar resposta al problema derivat de la manca d’espais en el llavors únic centre de primària del poble, el Departament decidia que l’alumnat de 7è i 8è d’EGB utilitzaria aules del centre de secundària, encara que la seva gestió estaria a càrrec de l’escola de primària.

Aquestes dues darreres mesures, que descontextualitzades podrien semblar absurdes, tenien la seva raó de ser des de la lògica del Departament d’Ensenyament: en aquells moments s’estava cuinant a Madrid la LOGSE (la primera llei educativa de la encara jove democràcia espanyola, coneguda popularment com “la Reforma”), en el disseny de la qual el govern de Catalunya hi participava molt activament. Llavors es proposava l’existència de dues tipologies de centres de secundària: els centres 12-16 (que únicament impartirien Educació Secundària Obligatòria) i els centres 12-18 (on s’impartiria ESO i Batxillerat, a més de Cicles Formatius). Un poble, llavors encara petit, com Sant Andreu de Llavaneres semblava destinat a acollir un centre del primer tipus i, amb aquest objectiu, la incorporació de l’alumnat de 7è i 8è d’EGB al nostre edifici era un primer pas que, complementat amb la desaparició del COU, suposava escolaritzar una franja d’edat de 12 a 17 anys.

Carmel Comeron, director, i Josep Calvet, secretari
(Foto: Pal de Paller).

Amb tot aquest panorama, la Mercè Colomer, que havia estat directora del centre durant els darrers onze anys, va decidir deixar el càrrec i en el Claustre es va consensuar la proposta de que jo assumís la direcció, completant en Josep Calvet un reduït equip directiu de només dues persones. De fet, el meu càrrec va ser inicialment el de Cap d’Estudis en Funcions de Director i només quan, uns anys després, el centre va deixar de ser una Extensió dels Tres Turons per transformar-se en un Institut “de veritat”, el meu nomenament va passar a ser realment de Director.

Encara recordo les llargues converses mantingudes amb en Josep Calvet, company però, per damunt de tot, amic, sobre la conveniència d’acceptar el repte que suposava la proposta del Claustre. Tot i els molts dubtes i incerteses vam decidir tirar endavant.

La gestió del dia a dia era facilitada per les reduïdes dimensions del centre (si no recordo malament, el primer any érem 13 professors, incloent-hi a la Consol Gay, que era compartida amb primària) i per la bona entesa dins del claustre, jove i dinàmic. Aquell primer any la plantilla del centre es complementava amb la Quima Bosch, com a administrativa, i l’Antonio Izquierdo, com a conserge, ambdós provinents de l’extint Col·legi Municipal, però que el curs següent van passar a treballar a l’Ajuntament.

Un dels nostres reptes principals era intentar mantenir, en la nova situació, l’excel·lent nivell educatiu i el prestigi del centre, que els darrers anys s’havia convertit en un referent dins la comarca, escolaritzant no solament alumnat de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt, sinó també un bon nombre de nois i noies que diàriament es desplaçaven des de Mataró, Canet o, fins i tot, Vilassar de Mar i Premià de Mar.

Els anys van anar passant. Potser el primer moment delicat va ser el final del curs 1990-91, quan acabava el termini del compromís del Departament d’Ensenyament pel que feia a la destinació del professorat que havia tingut contracte municipal. Les diverses gestions realitzades per intentar prorrogar la situació, que hauria permès mantenir en el temps l’estabilitat d’una plantilla molt eficient i ben avinguda, van ser inútils. Així doncs, el curs 91-92 s’iniciava amb una important renovació en el claustre de professors.

El claustre de professor del curs 92-93

Amb el pas del temps, el creixement de la població de Llavaneres i Sant Vicenç va jugar al nostre favor i el Departament d’Ensenyament, davant les dificultats cada com més grans per escolaritzar a Arenys i Mataró els nostres alumnes de COU, va decidir reimplantar aquests estudis en el nostre centre, iniciant una etapa de creixement que va culminar l’any 1996 amb el reconeixement del centre com a Institut. L’Extensió de Batxillerat ja era història i era substituïda per l’IES Llavaneres. Una de les conseqüències del creixement del centre va ser que, finalment, el meu nomenament passava a ser de Director amb totes les conseqüències, a la vegada que l’Equip Directiu es complementava amb el càrrec de Cap d’Estudis, per al qual vaig proposar el nomenament de la Mercè Colomer, que ella va acceptar. La seva gran experiència i capacitat de treball era un valuós capital que no podia ser desaprofitat.

La definitiva implantació de la LOGSE, amb la incorporació a tots els efectes a l’Institut de l’alumnat que fins llavors havia cursat el 7è i 8è d’EGB a les escoles de primària, no solament a Llavaneres, sinó també a Sant Vicenç de Montalt, va suposar un important creixement per al centre. Com que l’espai disponible era més aviat escàs, va ser necessària la instal·lació de les primeres aules prefabricades.

L’arribada de la LOGSE, va obrir una altra etapa de grans canvis en el centre. Tot el professorat i, en especial, l’equip Directiu, va haver de passar pels preceptius cursos de formació que, entre moltes

La premsa es va fer ressò de les dificultats d'implantació de l'ESO

altres coses, ens van ensenyar a  utilitzar un nou llenguatge: disseny curricular, projecte educatiu, nivell de concreció, crèdits, i moltes altres expressions. Els horaris van deixar de ser anuals per passar a ser trimestrals, l’alumnat d’ESO havia de romandre en el pati durant el temps d’esbarjo sota la supervisió de professorat de guàrdia, l’alumnat de Sant Vicenç de Montalt va passar a disposar de transport i menjador gratuïts,... Les evidents limitacions de l’edifici del centre, tot i algunes petites obres d’adequació realitzades pel Departament d’Ensenyament, van fer necessari acordar amb l’Ajuntament la utilització del Camp Municipal de Futbol com a pati i del llunyà edifici de les Monges com a menjador. Pel que fa al Claustre, es va crear la figura del que llavors s’anomenava psicopedagog (avui en diem orientador) i també es va incorporar un grup de mestres provinents de centres de primària. Tot i que amb el temps Paco Bonastra, Josep Maria Ferré, Ventura (desprès Alena) Forcada, Marga Juan, Pilar Perna, Teresa Sánchez i Eva Vilà es van convertir en companys plenament integrats, no podem negar que la seva arribada va ser vista per alguns amb força desconfiança.

La implantació de la “Reforma” va tenir com a conseqüència un nou creixement de l’Equip Directiu, que passava a ser un quartet amb la incorporació de la figura del Coordinador Pedagògic. En Joan Peitx va ser el primer en ocupar el càrrec, abans de ser rellevat (a petició pròpia) per Luis Llaquet i, aquest, per l’Andreu Majó.

Una de les prioritats dels darrers anys del meu mandat va ser treballar per intentar solucionar els problemes derivats de les greus mancances que presentava l’edifici, especialment posades de

L'edifici annex i els barracons que van haver-se d'afegir a l'edifici de l'Institut

manifest per l’important creixement experimentat en el nombre d’alumnes. Quan el Departament d’Ensenyament va acabar publicant el llargament anunciat Mapa Escolar, document que pretenia detallar les necessitats d’escolarització de la totalitat de municipis de Catalunya i les actuacions necessàries per a la seva correcta implementació, la comunitat educativa de la nostra localitat va experimentar una gran decepció, ja que no indicava cap necessitat d’actuació a Llavaneres. De fet, fixava les dimensions del centre de secundària molt per sota de la realitat del moment i encara molt més lluny del que es podia preveure en un futur proper, atès l’elevat índex de creixement de la població del municipi. Des del Consell Escolar del Centre vam col·laborar activament en una important tasca, liderada per l’Ajuntament, que finalment va tenir èxit quan la Generalitat de Catalunya va respondre favorablement a les al·legacions presentades. Aquesta resposta positiva, obria la porta a la futura materialització del que des de feia alguns anys veníem reclamant: la construcció d’un nou edifici per a l’Institut. Tot i això, el camí fins el nou centre va acabar essent una mica més llarg del que hauria estat desitjable, degut principalment als importants desacords entre les forces polítiques del poble que havien de decidir el lloc on s’havia d’edificar el nou IES.

Ja en la recta final del meu mandat, l’inici del curs 1998-99 (el primer amb el nou sistema educatiu plenament implantat) va ser una mica accidentat a causa d’un problema derivat de la reclamació, per part del centre, d’un grup addicional de 2n de Batxillerat, que va impedir que el curs pogués començar en la data establerta oficialment pel Departament d’Ensenyament. L’incident va tenir un ampli ressò mediàtic a nivell comarcal però, gràcies a la insistència i implicació de tots els estaments de la nostra comunitat educativa, es va acabar solucionant de forma raonablement satisfactòria.

El curs 1999-2000 arribava al meu onzè any de mandat com a director. Amb la LOGSE totalment implantada, el procés que havia de portar a la construcció d’un nou edifici més o menys encarrilat i l’Institut funcionant a ple rendiment, de comú acord amb la resta de l’Equip Directiu, vam considerar que s’havia cobert una etapa i que potser havia arribat el moment d’un relleu. El fet que en Lluís Móra manifestés interès en assumir la direcció, comandant un nou equip amb força experiència dins del Centre, va acabar de decidir-me a donar per finalitzat el meu temps com a director, amb la sensació d’haver acabat de forma satisfactòria la feina que en el seu moment m’havia estat encomanada.   

Dos lustres i escaig donen per molt i, durant aquest període vaig haver de viure situacions de tota mena. En tot l’àmbit educatiu, els primers anys d’aplicació de la LOGSE, van ser convulsos en diversos aspectes i molts centres d’ensenyament van veure deteriorada la seva convivència degut a les diferències d’opinió del professorat davant les moltes i importants decisions que els claustres i consells escolars van haver de prendre i els múltiples canvis als què es va haver de fer front. Probablement, l’aspecte del qual em sento més satisfet de la meva etapa com a Director és haver estat capaç de propiciar el manteniment d’una bona harmonia i un bon clima de treball entre el professorat, mèrit que és en gran part atribuïble a la qualitat humana del personal que va estar sota el meu comandament i a la inestimable col·laboració que sempre vaig tenir de la resta de l’Equip Directiu. 

4. QUATRE ANYS DE CENTRE

Per Lluís Mora (Director de l'Institut en el període 2000-2004).

Vam començar a preparar el projecte de direcció per gestionar l’IES Llavaneres durant el període 2000-2004 durant el curs anterior, el 1999-2000, atès que primer, calia la recerca d’un equip per a desenvolupar la tasca i segon, calia l’acreditació de la persona que tenia que desenvolupar les funcions de director.  L’equip el vam formar: Marià Betriu com a Cap d’Estudis, Eulàlia Casamada com a Coordinadora Pedagògica i Josep Maria Ferré com a Secretari. I jo com a director. Bona part del projecte el vam anar elaborant conjuntament amb en Marià pel curs que ens permetia acreditar-nos per exercir la direcció d’un centre educatiu. Amb la col·laboració del Josep Mª i la Eulàlia, atès que enteníem que la tasca de la direcció hauria de recaure conjuntament en els quatre. El curs era telemàtic i el desenvolupava la UOC.  En el projecte vam incloure les idees eix que volíem desenvolupar en aquest període i  fonamentalment eren:

a) Prevenció per damunt de la sanció: Comissió de convivència

b)  Reducció i rotació de càrrecs de coordinació: La gestió i el bon funcionament del centre ha de ser responsabilitat de tots.

c)  Fomentar la participació del alumnes i de les famílies.

d) Millorar la imatge exterior del centre així com els processos de comunicació

e)Creació d’aules específiques: Biblioteca, Idiomes, Informàtica

Amb aquestes idees van presentar candidatura per gestionar el centre durant 4 anys. 

A banda d’aquestes idees reflectides en el projecte hi havia altres de funcionament diari que has d’anar gestionant i que moltes d’elles et vas trobant a mesura que van apareixen. Aquí puc mencionar el transport escolar per exemple.  Una de les coses que sempre recordaré va ser que el primer dia de curs del primer any ja vam tenir el primer incident. L’autocar de Sant Vicenç no va passar amb l’enrenou que això ens va representar. I eleccions al Consell Escolar en el primer any. Em va sorprendre la poca participació.

Durant els quatre anys del període hi va haver un creixement important i continuat  d’alumnes al centre, que continuava dels anys anteriors, i anava lligat al creixement de la població a Sant Andreu de Llavaneres i a Sant Vicenç de Montalt. Això comportava també un augment de grups i de professors. Per una banda estàvem cada vegada més estrets, però al mateix temps hi havia més professorat al centre, la qual cosa ens permetia experimentar i provar coses noves amb els recursos que teníem disponibles.   I que feia el nou centre cada més necessari.

Grup ampli del claustre de professors. Curs 2003-04 (?)

Aquesta necessitat es va encarrilar durant l’any 2000 en el moment en què el departament d’Ensenyament va publicar en el DOGC la creació del nou centre.  Això volia dir que en un termini proper, menys del que volíem en aquell moment començarien les obres del nou centre. Però encara faltava temps per què això passes.  El curs 2001-2002 se’n va fer la presentació del projecte i el 2002-2003 és va iniciar el projecte.

En aquells moments inicials va haver-hi reunions  per parlar de les propostes que podríem fer des del centre per tal d’adaptar-lo al que creiem que feia falta. Algunes van anar endavant però la majoria va rebre com a resposta que això no ho permetia el programa.

En la línia de la prevenció per damunt de la sanció es van posar en marxa diverses iniciatives:

a) Comissió de convivència amb la presència de tots els estaments del consell escolar en la pressa de decisions compartida respecte del que passava en el centre.

b)  Projectes d’atenció a la diversitat: L’hort.

c) Treball social pels estudiants que rebien alguna sanció d’exclusió: Biblioteca, brigada municipal, Franciscans, més tard es fa afegir el casal d’avis. Aquí va ser molt important la col·laboració amb l’ajuntament.

Més endavant, en el curs 2001-2002, aquesta col·laboració va arribar a un punt molt important i amb molta visibilitat mediàtica, a banda de l’interès que tenia el projecte,  a proposta del aleshores regidor Nani Mora, que avui és l’alcalde,  es va iniciar l’Ajuntament Jove. I amb la feinada important que va desenvolupar l’Eulàlia, la coordinadora pedagògica. Això va portar a un cert ressò mediàtic, televisió, ràdio etc.

En aquest curs 2001-2002 el departament va posar en marxa les primeres proves de competències bàsiques.  Val a dir que eren moments de canvi, encara que la llei no canviava si ho feia l’aplicació d’aquesta. És va passar de treballar amb crèdits variables per tractar la diversitat dels alumnes als centres a pràcticament la seva eliminació. Sembla curiós que ara en certa manera, quan es parla d’ensenyament personalitzat s’està tornant a fer una cosa semblant al que van representar en el seu moment els crèdits variables.

Durant aquest curs és van fer dues mostres dels treballs dels estudiants del centre a Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt.  

I és va posar en marxa la informatització del control d’assistència dels estudiants amb els  tamagotxis per passar llista. I més endavant amb l’ús de programari per elaborar horaris.

També va haver-hi moments de mobilització estudiantil amb les protestes que es van desencadenar per la guerra d’Iraq.  

Van aparèixer altres iniciatives, el punt de salut, amb una infermera que venia a l’institut i es reservava un espai per tal que els estudiants poguessin anar a fer-hi consultes.

I quan va començar el darrer curs vam considerar que els propòsits i les idees que ens havíem proposat en el projecte de direcció ja les havíem assolit i que havia arribat el temps de dedicar-nos a buscar-ne d’altres. Així que el setembre de 2003, tot i que haguéssim pogut demanar una pròrroga d’un any,  vam comunicar al claustre la nostra decisió de deixar de formar l’equip directiu del centre. Penso que va ser una bona decisió atès que el 2005 era l’any que s’inauguraria el nou centre i aquest canvi el tenia que fer un equip directiu que tingues continuïtat.  I així va acabar la nostra etapa en la direcció del centre.

5. LA RENOVACIÓ TECNOLÒGICA.

per Eduard Castaño 

(Director de l'Institut en el període 2004-2015).

A finals del mes de maig o principis de juny de l’any 2004, en el sopar de graduació dels alumnes de batxillerat, deia als ja ex-alumnes que “ni boig” seria director de l’Institut Llavaneres.

En aquells moments tothom sabia que en Lluís Mora no volia continuar; es rifava una direcció i ningú no en volia butlletes, però en Lluís mateix era candidat a una pròrroga forçosa d’un any més; també tenien números d’aquella loteria en Marià Betriu, que acabava el mandat de cap d’estudis amb en Lluís; en Carmel Comeron, que ha havia estat director abans que en Lluís, i alguns altres, que havien exercit càrrecs en diferents centres. Jo, no. Jo havia estat coordinador informàtic i cap de departament com a molt, en el curs 2003-2004 tenia una reducció del 50% de jornada. De cap de les maneres no tenia el perfil de director. Això era el que jo pensava, i el que pensava una gran part del claustre, probablement.

El cas és que uns dies després, a proposta de l’inspector, vaig començar a plantejar-m’ho.

Vaig demanar a tres persones si participarien en la direcció amb mi: en Lluís, com a ex-director i futur Coordinador Pedagògic, en Carmel, com a Cap d'Estudis, i en Josep, com a Secretari. Tots tres tenien experiència, tots tres sabien com funcionava una direcció. Ells van avenir-s'hi (suposo que ho veien com un mal menor), el claustre va donar-nos un ampli suport, el Consell Escolar va aprovar-ho, i vam posar-nos a treballar.

En aquella època érem l'institut DE Llavaneres; teníem una pàgina web en el servidor d'XTEC, i un edifici nou en construcció. Durant el mandat d'en Lluís s'havia acabat de desplegar l'ESO en la nostra zona, i després de la bogeria inicial, començàvem a centrar-nos i reduir optatives i millorar horaris.

Jo entrava per a tres anys... i m'hi vaig quedar onze. En el primer mandat vàrem triar nom per a l'Institut, vàrem comprar un domini a internet per a tenir pàgina i correu propis, vàrem convocar un concurs per a tenir un logo, vàrem gestionar la mudança al nou edifici..., i ens vàrem anar adaptant als continus canvis en la normativa del Departament.

Revisant el conjunt d'aquells tres mandats consecutius (el primer era de 3 anys perquè així s'havia canviat el decret de direccions feia poc, després el varen tornar a canviar dues vegades més, i els mandats eren de 4 anys), penso que es poden definir com el pas del segle XX al XXI, del paper al digital. Estic segur que és un procés, i no un salt, i per tant no es deixa de fer res d'un dia per l'altre, es llença el vell i s'agafa el nou. I aquest procés encara no s'ha aturat perquè la vida i la feina flueixen i canvien contínuament.

De mica en mica vàrem fer incorporacions: primer projectors a les aules, 6 de proporcionats pel Departament, després la resta entre l'AMPA i l'Institut, acompanyats del corresponent ordinador i equip de so. Després van començar a venir les pissarres digitals Mimio, perquè la que teníem proporcionada pel Departament no funcionava. I aleshores el canvi de pissarra verda a plafó blanc i després a pissarra blanca que s'empastifava de retolador velleda, i després la millora del suport blanc, i després... I ara, amb l'Enrique, millors projectors.

L'ús de les pissarres digitals va ser el projecte més ambiciós, i

potser també el més mal resolt. Les pissarres digitals proporcionen un ventall més ampli de possibilitats, no tan sols a l'hora de fer la classe, sinó també de compartir posteriorment el que s'ha fet, en combinació amb la plataforma Moodle de la qual en Marià s'encarregava. Els problemes amb els ordinadors (que no eren prou ràpids per al gust de tothom), amb les bombetes dels projectors (que no eren prou potents a totes les aules), amb els residus de retolador que quedaven a les pissarres, provocaven una certa incomoditat a tothom, i sabem que sovint ens fixem més en els aspectes negatius de les coses que no pas en els positius.

Mentrestant, al llarg d'aquells onze anys, la feina no va afluixar: cada curs uns quants alumnes més, uns quants professors més, fins que vàrem arribar a ser gairebé 60 docents... i aleshores va venir la crisi: més alumnes, menys professors, més hores de docència directa.

Tot i així, amb menys professors, amb molts menys diners, l'Institut va continuar endavant, i les diferents maneres de mesurar-ne els resultats han estat bones: en les proves externes del Departament, en l'accés a la universitat, però també en la creixent demanda de places per part de residents a Sant Andreu de Llavaneres i també d'altres poblacions: Sant Vicenç, Caldetes, Mataró, en especial alumnes provinents de l'Anxaneta.

Quan l'any 2004 vaig posar-me al capdavant de l'Institut, vaig dir en aquell claustre que ho feia perquè volia fer-ho, no per a estalviar la feina a ningú altre ni per a fer cap favor a ningú, i que quan se'm valorés, se'm valorés així. No hauria pogut fer la feina, ni bé ni tan sols malament, sense el suport en aquell primer mandat d'en Lluís, en Carmel i en Josep. L'etapa d'en Lluís en l'equip directiu es va acabar, i va substituir-lo en Carles Amat.

Tant en un equip com en l'altre sempre vàrem parlar-ho tot; el director és el responsable de prendre les decisions, però sempre he

sabut que comptava amb el suport ple de l'equip; fèiem les propostes que consideràvem més adients per a resoldre les situacions diverses que anaven sorgint, des de l'organització de matèries optatives de batxillerat fins a jornades de portes obertes.

Al llarg d'aquest anys s'han succeït els canvis en la normativa, i potser la que ha durat més temps és la LEC. De la LEC es desprenia el Decret d'Autonomia de Centres, el Decret de Direccions, i els decrets que desplegaven les diferents etapes de l'ensenyament. L'aspecte intern més substantiu de la Llei i dels Decrets organitzatius (no els pedagògics) era la "professionalització" de la direcció. En temps passats, el Claustre decidia coses; posteriorment el Claustre en decidia unes i el Consell Escolar unes altres, o bé refrendava allò que el Claustre havia aprovat. Amb el Decret d'Autonomia de Centres i el Decret de Direccions, el Claustre va passar a aprovar els criteris de confecció dels horaris, i a ser coneixedor de les decisions que es prenien. I prou. Aquest canvi, d'organització quasi assambleària a direcció quasi empresarial, evidentment va marcar (i encara la marca) la gestió dels centres d'ensenyament. Podria escudar-me en això per a justificar la gestió de l'Institut Llavaneres: i sí, és cert que les normes hi portaven, però també he de dir que crec en aquest model de gestió i encara una mica més, sense que això sigui un obstacle per a compartir projecte, en cada centre, amb la comunitat que el forma.

També hi ha hagut canvis, potser menors, en l'alumnat. Malgrat que canvia l'aparença externa, allò que es veu des de fora, crec que l'esperit és el mateix: adolescents de tota mena, amb tota mena de contextos familiars i econòmics. Fa 20 anys no anaven amb mòbil? Sí que hi anaven. Fa 40 anys ens passàvem paperets a classe. Abans els pares es preocupaven més o menys per l'educació dels fills? Depèn de cada família. En la cursa de la informació els alumnes superen els professors? De vegades; la majoria de vegades només ho sembla, perquè les enciclopèdies i els llibres de text sempre han estat a disposició de tothom; el que no té tothom és el criteri a l'hora de processar la informació. Cal que els docents ens replantegem les classes: cada vegada explicar menys, orientar més, fer treballar més, fer que desenvolupin criteri. Però això ja ho fèiem fa 10, 20, 30 anys. Treballar per projectes? No és cap novetat, però no en dèiem treballar per projectes. Intel·ligències múltiples? Sempre s'ha potenciat el millor de cadascú.                                    En 11 anys de direcció he tingut moments de gran satisfacció: veure una nova organització del centre, veure els resultats dels alumnes, ser-ne el director i també poder fer classe; comptar amb el suport de les meves companyes de llengua anglesa (i algun company ocasional). I també hi ha hagut moments difícils, d'enfrontament amb professors per qüestions que com a director considerava bàsiques, i, sobretot, els més difícils de tots, els funerals a què hem assistit.

L'any 2013 el mateix inspector que va ficar-me el cuquet de la direcció va suggerir-me que em presentés a inspecció. I vaig fer-ho, i vaig superar la prova, i vaig tenir l'enorme sort de poder esperar a acabar el mandat de director, el 30 de juny de 2015, abans d'incorporar-me a la inspecció educativa.

Ara, des d'aquesta altra perspectiva, veig coses que feia bé i coses que no feia bé, però, com va dir en Lluís Mora quan intentava convèncer-nos perquè algú fes el pas i es presentés a la direcció, el que compta és que cada dia els alumnes entrin i pugin a les aules; la resta és secundari.

El claustre de professors el curs 2015-16